Aquest cap de setmana l'he viscut entre fotogrames i emocions de pel·lícula.

He sentit els plors d'un home -pitjors que els d'un nen petit- i l'evident fragilitat de la vida en una carretera. Allò que s'escapa de la magnitud humana i que ens queda massa gran.

He vist un gos als marges -coix i amb ulls de gos- i hem fet trucades d'auxili. I l'atzar, la sort i el destí han fet seu paper, com la medusa transparent que esquives abans que et piqui.

Imatges i cors que bateguen. Hem dormit amb son profund, gairebé en coma, per tranquilitzar l'ànima.

I ens hem perdut la darrera sessió, per sort, atzar i destí, tot junt.