L'edifici on treballo és gran i buit, i em fa por.

Examino cada soroll amb la por d'una nena petita, que puja de l'estómac a la gola. Perdo el temps caminant amb un esprai de neteja-vidres a la mà, disposada a ruixar els ulls del dolent. Poso la ràdio ben forta, per no pensar-hi i sentir una veu que calma.

Irracional.

Em sembla que en realitat tinc por a la solitud i la buidor, com tu quan em despertes a mitjanit i em demanes que t'abraci.

Afegiment: Acabo d'adonar-me que la Nimue també parlava de la por abans d'ahir. I com sempre, ho feia de forma genial.