A en Giorgio i a tu

[...] Perquè ningú no pugui oblidar que bonic seria si, per cada mar que ens espera, hi hagués un riu per a nosaltres. I algú -un pare, un amor, algú- capaç d'agafar-nos de la mà i trobar aquell riu -imaginar-lo, inventar-lo- i posar-nos sobre el seu corrent, amb la lleugeresa d'una sola paraula, adéu. Realment seria meravellós. Seria dolça, la vida, qualsevol vida. I les coses no farien mal, sinó que s'atansarien portades pel corrent, primer podries acariciar-les, i després tocar-les i només al final deixar-se tocar. Deixar-te ferir, fins i tot. Morir-ne. És igual. Però, finalment, tot seria humà. N'hi hauria prou amb la fantasia d'algú -un pare, un amor, algú. Ell sabria inventar-lo, un camí, enmig d'aquest silenci, en aquesta terra que no vol parlar. Un camí clement, i bell. Un camí d'aquí al mar. [...]

Alessandro Baricco a Oceà : no vull que s'acabi.