Les cançons ja no es transformen en psicofonies mentre s'esgoten les piles, com passava amb les cintes de casset. Ara ja no agonitzen. Ara senzillament s'acaben.

Així.

El meu despertador fa mesos que es va aturar a les vuit i onze minuts. És l'hora de la seva mort, com a les pel·lícules. Hora de la muerte: ocho horas y once minutos. Mai m'enrecordo de comprar-li una pila nova per tal de ressuscitar-lo. I el mateix li ha passat al meu rellotge de polsera, però a dos quarts de set. Vaig adonar-me'n un dia que arribava tard a classe. Massa tard o massa d'hora, segons es miri.

Quan estudiava a l'institut, un matí hi vaig anar dues hores abans del que tocava. No va ser culpa del despertador, va ser culpa de la meva ment. Recordo que em vaig enfadar molt perquè la porta de l'edifici era tancada i ningú no em volia obrir. Vaig tornar a casa i ma mare m'ho va fer veure. Va ser surrealista.

Fa dies que porto piles gastades a les butxaques. És per llençar-les a un contenidor de reciclatge adequat.